+de+Poesia+001.jpg)
Dolors
Seguint el seu camí
enmig de les transformacions del món,
un dinosaure sobrevivent ,
testimonia un passat sense retorn ,
empresonat en grises planes de pedra.
Continuen essent misterioses,
les causes de la rápida extinció dels dinosaures.
dimarts, 26 de maig del 2009
TESTIMONI
Dolors
Seguint el seu camí
enmig de les transformacions del món,
un dinosaure sobrevivent ,
testimonia un passat sense retorn ,
empresonat en grises planes de pedra.
Continuen essent misterioses,
les causes de la rápida extinció dels dinosaures.
Dolors
A la barana dels teus dits,
he vestit aquest instant,
de silencis blancs
i embolcalls de lluna.
Text que participa a la convocatòria de Jesus M. Tibau del no-joc literari de maig, que apareix al seu blog "Tens un racó dalt del món".
dilluns, 25 de maig del 2009
L´ESCARABAT
L´escarabat piloter tenia un amagatall secret, on soterrava les coses que trobava al cor de les boles de fem. Un amagatall que ningú coneixia, ben enfonsat sota terra.
Cada dia se´n anava de viatge cap a la superficie misteriosa, aguantant la respiració mentre pujava i veía la llum que penetrava a la foscor, pel forat d´eixida.
Aquell matí va sortir esbufegant i gemegant, no tenia gaire gana d´anar corrent d´un lloc a l´altre buscant fem. Ja no podía més.
Va caminar amunt i avall, pensant com podría deixar aquella vida que portava. Vivia avergonyit. Tot li sabia greu: cada pas que feia, cada pensament que li venia al cap, cada desig que tenia. Tot, estava segur, per culpa del fem que l´ajudava a sobreviure.
L´escarabat va sospirar diguent amb veu alta:
- Ben mirat hauria de fer alguna cosa per canviar de vida.
Mentrestant, seguía fent una bola, que creixia cada vegada més i més. Anava tant absort rumiant els canvis que volia fer en la seua vida, que no va veure la pedra. Atordit pel colp, es va alçar i va continuar el seu camí arrosegant la pilota de fem.
Al cap d´una estona va arribar al forat del seu cau. Es va aturar per prendre alè i en aquest moment es va adonar que el que havia remolcat no era aquella perfecta esfera que havia aconseguit fer.
Tant de bó li havia costat més que mai arribar al seu refugi. Davant seu tenia una bola amb forma d´ou.
- Tal vegada tinga dintre alguna cosa bona. Tal vegada puga canviar de vida - va pensar.
Amb un últim esforç va entrar al seu refugi. Ara, sota la terra en calma, va acaronar l´ou, mentre li preguntava:
- D´on vens? Què amagues?
L´ou va començar a brillar. L´escarabat va veure en un instant cels infinits, verds incipients i la cua d´un cometa escapant al mig d´un oceà de terra.
Va intentar retindre la llum que fugia entre les corbes del seu cau. No ho va aconseguir.
I així va seguir la seua vida d´escarabat, esperant encontrar,un dia, un altre estel perdut dintre d´una perfecta bola de fem.
Cada dia se´n anava de viatge cap a la superficie misteriosa, aguantant la respiració mentre pujava i veía la llum que penetrava a la foscor, pel forat d´eixida.
Aquell matí va sortir esbufegant i gemegant, no tenia gaire gana d´anar corrent d´un lloc a l´altre buscant fem. Ja no podía més.
Va caminar amunt i avall, pensant com podría deixar aquella vida que portava. Vivia avergonyit. Tot li sabia greu: cada pas que feia, cada pensament que li venia al cap, cada desig que tenia. Tot, estava segur, per culpa del fem que l´ajudava a sobreviure.
L´escarabat va sospirar diguent amb veu alta:
- Ben mirat hauria de fer alguna cosa per canviar de vida.
Mentrestant, seguía fent una bola, que creixia cada vegada més i més. Anava tant absort rumiant els canvis que volia fer en la seua vida, que no va veure la pedra. Atordit pel colp, es va alçar i va continuar el seu camí arrosegant la pilota de fem.
Al cap d´una estona va arribar al forat del seu cau. Es va aturar per prendre alè i en aquest moment es va adonar que el que havia remolcat no era aquella perfecta esfera que havia aconseguit fer.
Tant de bó li havia costat més que mai arribar al seu refugi. Davant seu tenia una bola amb forma d´ou.
- Tal vegada tinga dintre alguna cosa bona. Tal vegada puga canviar de vida - va pensar.
Amb un últim esforç va entrar al seu refugi. Ara, sota la terra en calma, va acaronar l´ou, mentre li preguntava:
- D´on vens? Què amagues?
L´ou va començar a brillar. L´escarabat va veure en un instant cels infinits, verds incipients i la cua d´un cometa escapant al mig d´un oceà de terra.
Va intentar retindre la llum que fugia entre les corbes del seu cau. No ho va aconseguir.
I així va seguir la seua vida d´escarabat, esperant encontrar,un dia, un altre estel perdut dintre d´una perfecta bola de fem.
Se´n va fen més gran
la bola de fem i
l´escarabat somia
que és un estel.
Dolors
dissabte, 23 de maig del 2009
MÉS ENLLÀ DELS NÚVOLS
Fotografia: Ferran Turmo i Gort
El Joel era a casa seva. Era hivern i plovia. Joel es va recolzar a la taula i, amb un profund sospir diguè:
- No pararà de ploure mai més. Sempre plourà. Ho sé.
- Molt interessant! – va dir la sargantana, mentre prenia la llum al seu hivernacle.
- Ara plou tant que fins el sol està mullat, allà dalt. - diguè Joel
- El sol no pot estar mullat, viu més enllà dels núvols i els desfà. Justament, per això és tan bonic i no el podem mirar als ulls- va comentar la sargantana.
- Què saps tú? Si mai l´has vist! - va dir Joel.
- El meu primer record és el sol - va contestar la sargantana - Pot ser no te´n recordes, però el sol hi és, allà dalt, més enllà dels núvols.
La sargantana cada vegada es recordava de més coses. Es va quedar rumiant i va decidir continuar recordant i llançar el seus records enlaire:
- A l´estiu i a l´hivern m´agradava prendre la llum del sol.
- M´agradaven les pedres al migdia, quan més calfa el sol.
El cor de la sargantana va bategar de pressa. Va rumiar una altra llarga estona i, de sobte, es va adonar que estava presonera.
- Els murs, l´herba, les pedres… Són tan boniques! - diguè.
De sobte una ombra de preocupació va aparèixer a la cara de Joel.
- Em sembla que vols marxar. Què no ets feliç ací?. A fora tot són perills i plou - va dir Joel.
Es va fer un silenci. La sargantana no va dir res. No recordava que Joel mai n´hagués fet aquesta pregunta.
Joel va obrir la tapa del terrari i va agafar la sargantana. Tots dos els van mirar als ulls i Joel va dir:
- Ara plou massa per deixar-te eixir, així que quan aparega el sol, et portaré al mur.
- Home, aquest és un detall inesperat – digué la sargantana.
Lentament, al vespre, va deixar de ploure i un resplendent raig de sol va arribar a la finestra.
La sargantana es va enfilar pel braç de Joel i li va dir adeu a l´orella.
Dolors
OBJECTES ANIMATS
Dolors
Es va despertar amb fam, i en obrir el rebost va decidir menjar lluna.
- És perfectament rodona!- diguè.
En el moment que va entrar a la sala un intens aroma a roses va impregnar l´ambient.
A les 10 i 11 minuts, l´armari convidava a la gent...
A les 10 i 11 minuts, l´armari convidava a la gent...
Canon va obrir els ulls i el món va parar un instant...
La dama del temps respirava les 10 i 10 de la nit.
La dama del temps respirava les 10 i 10 de la nit.
La sabata de la Ventafocs va entrar de puntetes a l´armari de les sabates.
En el Palau, el princep estava desesperat...
LA MAR D´ENDEVINALLES
Endevinalles d´animals de la mar ( classe 5 anys- Quan estaven desenvolupant un projecte un projecte " La mar d´animals)
COLORS
Dolors
El meu món exhibeix
colors sempre nous.
Núvols rosa,
cúmuls violeta,
que descarreguen
llamps daurats.
Arcs de Sant Martí
anunciant tonalitats
mai vistes.
Molses i falgueres,
verdejant les valls
solcades de torrents.
Brolladors
amb peixos d´escates
transparents.
Somriures vermells,
grocs i blaus.
El meu món,
em deixa descobrir
colors en l´ombra,
on, fins el negre,
es deixa pintar de blanc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)