L´escarabat piloter tenia un amagatall secret, on soterrava les coses que trobava al cor de les boles de fem. Un amagatall que ningú coneixia, ben enfonsat sota terra.
Cada dia se´n anava de viatge cap a la superficie misteriosa, aguantant la respiració mentre pujava i veía la llum que penetrava a la foscor, pel forat d´eixida.
Aquell matí va sortir esbufegant i gemegant, no tenia gaire gana d´anar corrent d´un lloc a l´altre buscant fem. Ja no podía més.
Va caminar amunt i avall, pensant com podría deixar aquella vida que portava. Vivia avergonyit. Tot li sabia greu: cada pas que feia, cada pensament que li venia al cap, cada desig que tenia. Tot, estava segur, per culpa del fem que l´ajudava a sobreviure.
L´escarabat va sospirar diguent amb veu alta:
- Ben mirat hauria de fer alguna cosa per canviar de vida.
Mentrestant, seguía fent una bola, que creixia cada vegada més i més. Anava tant absort rumiant els canvis que volia fer en la seua vida, que no va veure la pedra. Atordit pel colp, es va alçar i va continuar el seu camí arrosegant la pilota de fem.
Al cap d´una estona va arribar al forat del seu cau. Es va aturar per prendre alè i en aquest moment es va adonar que el que havia remolcat no era aquella perfecta esfera que havia aconseguit fer.
Tant de bó li havia costat més que mai arribar al seu refugi. Davant seu tenia una bola amb forma d´ou.
- Tal vegada tinga dintre alguna cosa bona. Tal vegada puga canviar de vida - va pensar.
Amb un últim esforç va entrar al seu refugi. Ara, sota la terra en calma, va acaronar l´ou, mentre li preguntava:
- D´on vens? Què amagues?
L´ou va començar a brillar. L´escarabat va veure en un instant cels infinits, verds incipients i la cua d´un cometa escapant al mig d´un oceà de terra.
Va intentar retindre la llum que fugia entre les corbes del seu cau. No ho va aconseguir.
I així va seguir la seua vida d´escarabat, esperant encontrar,un dia, un altre estel perdut dintre d´una perfecta bola de fem.
Cada dia se´n anava de viatge cap a la superficie misteriosa, aguantant la respiració mentre pujava i veía la llum que penetrava a la foscor, pel forat d´eixida.
Aquell matí va sortir esbufegant i gemegant, no tenia gaire gana d´anar corrent d´un lloc a l´altre buscant fem. Ja no podía més.
Va caminar amunt i avall, pensant com podría deixar aquella vida que portava. Vivia avergonyit. Tot li sabia greu: cada pas que feia, cada pensament que li venia al cap, cada desig que tenia. Tot, estava segur, per culpa del fem que l´ajudava a sobreviure.
L´escarabat va sospirar diguent amb veu alta:
- Ben mirat hauria de fer alguna cosa per canviar de vida.
Mentrestant, seguía fent una bola, que creixia cada vegada més i més. Anava tant absort rumiant els canvis que volia fer en la seua vida, que no va veure la pedra. Atordit pel colp, es va alçar i va continuar el seu camí arrosegant la pilota de fem.
Al cap d´una estona va arribar al forat del seu cau. Es va aturar per prendre alè i en aquest moment es va adonar que el que havia remolcat no era aquella perfecta esfera que havia aconseguit fer.
Tant de bó li havia costat més que mai arribar al seu refugi. Davant seu tenia una bola amb forma d´ou.
- Tal vegada tinga dintre alguna cosa bona. Tal vegada puga canviar de vida - va pensar.
Amb un últim esforç va entrar al seu refugi. Ara, sota la terra en calma, va acaronar l´ou, mentre li preguntava:
- D´on vens? Què amagues?
L´ou va començar a brillar. L´escarabat va veure en un instant cels infinits, verds incipients i la cua d´un cometa escapant al mig d´un oceà de terra.
Va intentar retindre la llum que fugia entre les corbes del seu cau. No ho va aconseguir.
I així va seguir la seua vida d´escarabat, esperant encontrar,un dia, un altre estel perdut dintre d´una perfecta bola de fem.
Se´n va fen més gran
la bola de fem i
l´escarabat somia
que és un estel.
Dolors
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada