MÉS ENLLÀ DELS NÚVOLS

Fotografia: Ferran Turmo i Gort

El Joel era a casa seva. Era hivern i plovia. Joel es va recolzar a la taula i, amb un profund sospir diguè:
- No pararà de ploure mai més. Sempre plourà. Ho sé.
- Molt interessant! – va dir la sargantana, mentre prenia la llum al seu hivernacle.
- Ara plou tant que fins el sol està mullat, allà dalt. - diguè Joel
- El sol no pot estar mullat, viu més enllà dels núvols i els desfà. Justament, per això és tan bonic i no el podem mirar als ulls- va comentar la sargantana.
- Què saps tú? Si mai l´has vist! - va dir Joel.
- El meu primer record és el sol - va contestar la sargantana - Pot ser no te´n recordes, però el sol hi és, allà dalt, més enllà dels núvols.
La sargantana cada vegada es recordava de més coses. Es va quedar rumiant i va decidir continuar recordant i llançar el seus records enlaire:
- A l´estiu i a l´hivern m´agradava prendre la llum del sol.
- M´agradaven les pedres al migdia, quan més calfa el sol.
El cor de la sargantana va bategar de pressa. Va rumiar una altra llarga estona i, de sobte, es va adonar que estava presonera.
- Els murs, l´herba, les pedres… Són tan boniques! - diguè.
De sobte una ombra de preocupació va aparèixer a la cara de Joel.
- Em sembla que vols marxar. Què no ets feliç ací?. A fora tot són perills i plou - va dir Joel.
Es va fer un silenci. La sargantana no va dir res. No recordava que Joel mai n´hagués fet aquesta pregunta.
Joel va obrir la tapa del terrari i va agafar la sargantana. Tots dos els van mirar als ulls i Joel va dir:
- Ara plou massa per deixar-te eixir, així que quan aparega el sol, et portaré al mur.
- Home, aquest és un detall inesperat – digué la sargantana.
Lentament, al vespre, va deixar de ploure i un resplendent raig de sol va arribar a la finestra.
La sargantana es va enfilar pel braç de Joel i li va dir adeu a l´orella.

Dolors